Deixa'm que t'abraci,
deia ella.
El seu cos contra al meu,
pit amb pit, despullats,
la nit ens esperava generosa.
Ella amb el seu paisatge a la vista
i jo amb al meu, tan iguals,
aquest era el nostre espai comú
on cadascun vivia el seu propi present
equidistants del mateix horitzó.

Gràcies,
va dir Ella.
I jo, com més la conec
més vull saber d'Ella
i com més en sé
més desconeguda em sembla.
Potser, per això,
m'agrade saber
que, estant lluny d'Ella,
compartim un nosaltres.
Els "gràcies" són un degoteig constant,
per Ella tan necessaris i per mi també.

Tots els colors de la vida bateguen
en un paisatge vibrant,
vigorós i impregnat de somnis!
Va dir Ella.
Em mostrava una part del seu cos,
jo intuïa d'entre les ombres les formes
i la mirada amagada a la nit.
No volia més que el desig de voler
fer immortal el moment del paisatge
que Ella m'oferia i jo somiava
impregnat del seu batec vibrant
amb els colors de la seva vida.

Estem més aprop del que penses,
deia Ella.
En realitat sóm dos desconeguts
ho sé jo i Ella també,
ens atrauen petits moments imaginaris
on les nostres vides volen coincidir
i Ella em porta sempre en el pensament
i jo la porto sempre en el meu.

Una conversa amb la Món ha donat peu a aquest poema... gràcies Món

Vull saber què és l'amor,
va preguntar ell.
"Un sentiment transitori o etern
segons com el gestionem"
va respondre Ella.
Una paleta infinita de colors
on trobar tots els tons,
l'amor en constant evolució,
ho sé jo i Ella també
i la gestionem amb pinzellades d'amor.

Vull tenir les ganes de poder volar,
deia Ella.
Persevera la voluntat per tenir un desig,
ho sé jo i Ella també.
Quedaran les proeses pels herois,
les guerres per vençuts i vencedors
i cada sort del "tan sols" per despertar
i Ella viu la pròpia harmonia i jo li envejo.

Primer tu,
deia Ella.
És el valor de la nostra amistat,
ho sé jo i Ella també,
l'amor ens acompanyarà sempre
i no ens caldrà ser amants,
que aquest seria un altre amor
amb d'altres prioritats
i Ella caminava i jo al seu costat.